| INTRODUCCIÓ
La Diana és una noia de 25 anys. Alta, prima, morena de pell
i de cabell, amb els ulls negres i expressius: es reconeix cert aire
àrab en les seves faccions i és fàcil imaginar-la
vestida amb sedes vaporoses i vels a la cara. Però sense sedes
ni vels, pot passar perfectament per sud-europea o, concretament, catalana.
De fet, parla català amb fluïdesa. Va arribar a Catalunya
quan tenia 4 anys i des de en fa tres, viu a Palafrugell amb el pare
(espanyol) de la seva filla Tània, que ha heretat la morenor
i la vivesa de la mare.
La Diana i jo hem quedat al bar on treballa. Arriba amb la nena a coll
(té poc més de dos anys), un somriure afable i sense presses.
Això ens permet una conversa llarga i distesa. La nena ens escolta
a estones i de tant en tant ens reclama l’atenció, amagant-se
darrera la barra del bar o sota una taula. Aprofitem aquestes petites
pauses per reorientar la nostra conversa.
“M’agrada parlar de tot això...” em diu i se
li nota: segons el moment, s’entusiasma o s’indigna però
mai parla amb indiferència. Sotmesos a tanta informació
sobre els immigrants del Magrib, sobre l’islam i l’Islam,
costums i creences, gran part del que m’explica la Diana em sembla
conegut. Em sorprèn, en canvi, el vaivé familiar (pare,
mare, germans) de Larache cap aquí i d’aquí cap
allà, malgrat ser una família prou cohesionada, almenys
des d’un punt de vista marroquí. I, com a conseqüència
d’aquest vaivé, el protagonisme dels avis en l’educació
dels néts. També em sorprèn l’opinió
de la Diana sobre els immigrants d’ara i les seves condicions
de vida, en certa manera volgudes.
M’he escrit un petit guió per no perdre’m durant
la xerrada però no l’he volgut treure ni prendre notes
ni gravar-nos amb magnetòfon per evitar restar-li espontaneïtat.
He confiat en que tot això seria prou interessant com per gravar-se’m
directament a la memòria. Tot seguit intento transcriure el que
m’ha contat la Diana i, amb la mateixa idea d’espontaneïtat,
ho narraré en primera persona.
FA 30 ANYS I PER INICIATIVA PRÒPIA
Els meus pares es diuen Hassan I Fatna i es porten vint anys d’edat.
El pare havia estat casat amb una altra dona i per això tinc
set germanastres que gairebé no conec. La relació del
pare amb la primera dona i els altres fills és bona i, quan viatja
al Marroc, els visita encara que no hi tingui un tracte de pare ni de
marit.
Nosaltres som un germà (el gran) i set germanes, de les quals
jo sóc la tercera noia. De fet, la segona noia, la Hannan (ara
té 27 anys i viu a Barcelona amb un noi ben català) només
és filla de la mare i potser perquè allà hi tenia
el seu pare de debò, va quedar-se al Marroc fins els 12 anys.
La germaneta petita, la Shaima (9 anys) tampoc és filla del pare
sinó d’un àrab que va passar per aquí i se’n
va anar. De fet, la Shaima no ho sap ni li direm mai, segurament.
Doncs bé, vivíem a Larache, molt a prop de l’estret
de Gibraltar i de Ceuta. A conseqüència de viure tan a prop
de la sortida natural del Marroc cap a Europa, el pare (com l’avi)
era transportista. Remenant amb bestiar i amb productes agraris, voltava
força. Havia estat a la Península i coneixia i es relacionava
amb gent diversa. Sempre ha sigut un home força obert.
En fer-se gran, es sentia cada cop més cansat de les precàries
condicions de treball al Marroc. En els seus viatges, veia de primera
mà que a Europa hi ha assegurances laborals i que s’exigeixen
per llei unes condicions mínimes. També el preocupava
molt la jubilació, al Marroc inexistent llavors. Ara tot just
comencen amb aquests temes…L’oncle, un germà del
pare, vivia a Holanda i no feia més que refermar-li els seus
pensaments.
Fins que ara fa 30 anys, passant per l’Empordà, un senyor
de Palau-sator li va oferir feina. El pare (llavors en tenia 48) no
s’ho va pensar més i es va quedar, tractant amb bestiar.
Al cap de poc, va posar-se a treballar amb el camió de les escombraries
per diferents pobles de la comarca i, gràcies a això,
va entrar en contacte amb personal de l’ajuntament de Begur i
li van oferir feina fixa a la brigada municipal.
Fou llavors quan va venir la mare amb dues de les quatre criatures que
havia parit: el meu germà gran Saïd (ara té 31 anys,
és paleta, està casat amb una noia àrab i viu a
Platja d’Aro) i jo, que tenia 4 anys i em deia Raaja.
Al Marroc les dones no treballen però aquí cal treballar
per viure i els pares no haurien pogut tirar endavant amb tota la quitxalla.
Malgrat les dificultats, a Begur van continuar portant fills al món:
quatre nenes de les quals dues (la Fàtima i la Míriam,
que ara tenen 17 i 15 anys) les van enviar a casa dels avis, a Larache.
Les altres dues són la petitona Shaima i la Sara que ara té
20 anys i fa de xarcutera.
Quan va morir l’avi, la Mina (ara té 30 anys, un fill de
12 i fa de carnicera a Torruella de Montgrí) que sempre havia
viscut a Larache i estava molt unida a l’avi, se sentia tan trista
que va voler venir amb nosaltres per allunyar-se de la seva absència.
En canvi, la Fàtima i la Míriam que, de fet, van néixer
a Begur, ja no volen tornar...diuen que elles són del Marroc
i que l’àvia és la seva mare. En part, no s’enlluernen
com tantes altres noies perquè nosaltres els expliquem la vida
d’aquí tal com és, sense floritures ni enganys.
continúa
[1] [2]
[3]
[volver al index]
|
![polémicas [risas]](../../yambria1/img/polemicas.jpg){kind=small}
