| ÚNICS
A BEGUR
Un dels avantatges que el pare trobava en la feina de Begur i que van
decidir-lo a acceptar-la i a portar cap aquí part de la seva
família és que, malgrat el sou modest, li oferien vivenda.
Ens vam instal•lar al bell mig del poble, a l’antic edifici
de les Escoles Velles, una casa de tres plantes que recordo com un immens
espai ple de racons per descobrir. Acabaven de traslladar les escoles
a una construcció de nova planta als afores del poble i el vell
espai, de moment, quedava en desús. Ara hi ha la biblioteca nova
de trinca, l’arxiu i una sala d’exposicions. Tot plegat
fa goig i a mi encara me’n fa més: entrar-hi és
com reviure la meva infantesa.
Érem els primers immigrants magribins a Begur i durant molt de
temps, els únics. Crec que per això vam ser uns privilegiats.
Tothom va tractar-nos bé des del primer dia, fins i tot més
que bé. Pel fet de ser diferents, la gent se’ns acostava
amb una barreja de curiositat i simpatia. A l’escola, per exemple,
vaig fer-hi molts amics i amigues, com qualsevol altra nena nascuda
aquí.
Els meus pares, tot s’ha de dir, van establir-se a Begur amb una
mentalitat oberta, amb moltes ganes d’adaptar-se al nou entorn.
La mare, sobretot, aviat va aparcar de la seva vida quotidiana alguns
costums islàmics que li feien nosa. El pare mantenia els resos
i la fe però no li importava gens que la mare s’adaptés
als costums externs d’aquí. Ella, doncs, no va tenir cap
problema per treure’s la tela, vestir-se amb roba occidental,
oblidar-se del Ramadà ni tampoc per treballar amb el que fes
falta: calia enviar diners a Larache pel manteniment de les filletes
que s’hi havien quedat. La mare és una treballadora apreciada
a Begur i s’ha dedicat, bàsicament, a feines de neteja
i de cuina en llocs prou prestigiosos del poble: a la Lluna, es Castell
i ara ja porta 15 anys en aquest establiment, el Farolillo, on també
estic jo de cambrera. Som gairebé com de la família...
Quant a l’idioma, els pares parlen àrab entre ells i amb
nosaltres però saben el castellà i entenen el català
perfectament. Ho han tingut clar des del primer dia: conèixer
tots l’àrab resultava imprescindible per mantenir la unitat
familiar i poder comunicar-nos amb els nostres avis i germans d’allà
i també amb la resta de parents i amics. Per altra banda, els
pares també eren conscients de la riquesa cultural que suposen
els idiomes i estaven decidits a que l’aprenguéssim el
màxim de bé possible. A més, la llengua és
com un fil invisible que ens lliga a les nostres arrels...
Però entre germans, no ens surt parlar en àrab. Vam aprendre
el castellà amb els companys d’escola i parlar en àrab
entre nosaltres se’ns fa estrany. Els pares, si ens senten, ens
recorden que hauríem de parlar-lo i fan veure que s’enfaden
una mica, però no ens renyen. Ara som aquí i si hem crescut
junts amb la llengua que jugàvem al carrer, és normal
que la fem servir i crec que no és ni bo ni dolent. Després,
cada germà pel seu compte ha anat adquirint més o menys
nivell de català segons els ambients on s’ha mogut o els
hàbits lingüístics de les seves parelles.
ELS FILLS: INÈRCIA, INCONSCIÈNCIA O VOLUNTAT?
Els meus pares van adaptar-se molt bé a la majoria de canvis
culturals i d’estil de vida, ja ho he dit. Encara que amb senzillesa,
podíem menjar, vestir i anar tots a escola. No podíem
comprar-nos grans cotxes ni altres luxes estrafolaris però tampoc
no ens feien cap falta: hem sigut feliços i estem contents.
Ara bé, hi ha un xip que no el van canviar i a vegades se’m
fa difícil no retreure’ls-ho. Van continuar amb el costum
d’anar fent fills... Al Marroc creuen que com més fills
tinguis, més prosperaràs perquè tindràs
més mans a treballar i a cuidar-te quan et facis vell. Però
a l’hora de la veritat, això no es sol complir: els fills
creixen, se’n van i al capdavall, cadascú s’ha d’espavilar
pel seu compte.
I deixant-se portar per aquesta inèrcia cega, la mare es va veure
obligada a separar-se durant períodes més o menys llargs
de gairebé tots els seus fills. Només de pensar que m’hagués
de separar de la Tània, se’m fa un nus a l’estómac...jo
no sé com ella podia, de debò! A més, la Fàtima
i la Míriam ni tan sols la consideren mare. N’ha pagat
un preu ben alt!
L’altre peatge d’aquesta dèria reproductora és
l’economia. Teníem el suficient per viure però ni
un gram més. I tan aviat com vam ser capaços de treballar,
au vinga, som-hi! A mi m’hauria agradat seguir estudiant i als
meus germans també, segur. No podíem ni plantejar-nos-ho.
Paleta, xarcutera, carnicera, cambrera...està prou bé
però hauria pogut estar millor si els pares s’haguessin
plantat amb quatre fills. És clar que jo sóc la quarta...
DEIXAR-HO TOT PER GAIREBÉ RES
La nostra arribada no va resultar problemàtica ni per nosaltres
ni pel poble. Però ara sí que s’ha creat un problema
greu...amb tants immigrants que arriben de cop, enganyats i, a més,
sense ànim d’acceptar l’engany sinó més
aviat, de perpetuar-lo. Molts d’ells arriben sense papers, troben
feines per sous miserables i, enlloc de lluitar intentant millorar la
seva situació, s’acostumen a viure en condicions més
miserables encara.
L’unic que els interessa és estalviar diners, comprar-se
un cotxe ben gros i fer-se passar per rics davant familiars i coneguts
quan vagin de vacances al Marroc. Llavors expliquen les mil meravelles
d’una nova vida...inventada. El fals nivell adquisitiu l’adquireixen
a base d’escatimar en les coses bàsiques: la vivenda, l’alimentació,
la llum, l’aigua,...lloguen habitatges minúsculs sovint
sense claror ni ventilació i s’amunteguen una pila de gent
sense cap mena de concessions a la dignitat. Ben just si es permeten
comprar el menjar de cada dia.
Per donar-se el gustasso absurd de fardar davant la seva gent, es deixen
perdre la pròpia vida. Jo no ho entenc... Es perjudiquen ells
mateixos i perjudiquen aquells que sí que tenen una vida digna,
encara que sigui allà. Ho deixaran tot, casa, feina i família,
per gairebé res. De vendre’s la casa, en treuen quatre
duros i les famílies sovint s’esberlen per sempre.
.
continúa
[1] [2]
[3]
[volver al index]
|
![polémicas [risas]](../../yambria1/img/polemicas.jpg){kind=small}
