| INTEGRACIÓ...REVERSIBLE
D’ençà que vam venir nosaltres, ha canviat una altra
cosa. Els primers marroquins arribaven sols, només els homes.
Intentaven obrir-se camí i, si se’n sortien, portaven la
resta de la família. Ara, no. Ara venen famílies senceres,
ja d’entrada. El problema de l’espai vital i dels recursos
s’agreuja i ni em sembla que sobrin recursos ni em sembla veure’ls
amb massa decisió per buscar-los, sobretot les dones.
En arribar a Begur, la meva mare va posar-se a treballar de seguida
però les dones magribines, en general, no venen pas mentalitzades
com ella. I són tanta colla que no tenen la necessitat d’adaptar-se,
es tanquen en grups i s’autojustifiquen la passivitat refugiant-se
en les normes i les creences. Fer pinya els dóna la sensació
de ser més fortes davant el desconegut però jo crec que
és justament el contrari.
I la mare que, sense traumes ni complexos, havia adoptat tan a gust
costums que li facilitaven la vida aquí, ara es deixa entabanar
per aquesta colla de dones i torna a vestir-se com a musulmana, torna
a practicar el Ramadà i pretén que els fills fem el mateix.
Últimament m’he d’amagar per menjar llangonissa o
beure un gotet de vi...si no vull aguantar el xàfec.
Els meus germans i jo li repetim que no hi guanya res seguint els consells
de gent amb idees fixes I sense cap voluntat d’obrir-se ni de
relacionar-se però la fermesa que transmet la religió
islàmica (com qualsevol altra que es cregui superior) pot més
que les nostres paraules i raonaments de bona voluntat.
CULTURA: NO ALS LÍMITS, SÍ AL
BAGATGE
Jo em sento ben catalana. He passat gairebé tota la vida aquí.
Aquí tinc els meus amics i aquí ha nascut la meva filla.
M’agrada viure a l’Empordà i no tinc cap necessitat
d’emigrar enlloc. Però conec les meves arrels, he viatjat
moltes vegades al Marroc i continuaré anant-hi. Hi ha alguna
cosa indefinible que em fa sentir també d’aquella terra
i ho noto, sobretot, amb les festes.
El que més m’agrada d’allà són les
festes. A vegades (com en els casaments) duren uns quants dies. Són
festes molt familiars. A cada casa es mata un xai i es para una taula
llarguíssima al terrat. Al voltant de la taula parada, sembla
que la xerinola mai no s’hagi d’acabar...
El meu germà Saïd és l’unic que s’ha
casat amb una persona àrab i van fer una festassa com les d’allà.
La núvia, tal com mana la tradició, va posar-se, un darrera
l’altre, els set vestits. El vestit de l’Índia sempre
és preciós (hi ha molts musulmans en aquell país)
i la resta són de diferents zones del Magrib. L’últim
és el de núvia núvia. Llavors el nuvi deixa les
robes tradicionals i es vesteix també de nuvi. Sí, les
festes m’entusiasmen i voldria conservar-ne alguna cosa, potser
l’esperit de germanor i d’alegria.
Diuen que la Bíblia i l’Alcorà són gairebé
iguals, que venen a dir el mateix. Jo no hi entenc gaire però
em sembla que estic d’acord amb el seu contingut, més o
menys. El que no admeto (ni en el cas de cristians ni en el de musulmans)
és que s’imposi aquest contingut sota formes, rituals i
obligacions que certs personatges (jo diria interessats) han anat creant
al llarg de la història.
Sóc d’aquí i era d’allà. Tinc dues
cultures i les dues me les estimo. Intentaré passar als meus
fills aquest bagatge. Però sense límits.
CONCLUSIÓ
Poc puc afegir a la història de la Diana. La manera com li he
traduït les paraules, la visió del passat i de la seva gent
ja diuen alguna cosa de la meva manera de veure la interculturalitat.
Segurament si hagués nascut en el mateix lloc i en el mateix
moment que ella, la meva peripècia vital, pensaments i opinions
serien similars.
Aquesta xerrada m’ha reforçat la fe en les barreges ben
cuinades i ben païdes. Estic convençuda que la filosofia
del cooperar enlloc del competir fa anar endavant amb més rapidesa
i, sobretot, amb més solidesa.
És positiu que cadascú conservi els trets peculiars que
vulgui però també ho és, evidentment, adoptar allò
d’innovador i bo que veiem en l’altre.
Amb noves pinzellades, cadascú continuarà essent qui és.
Perquè no endebades hi ha segles d’història, d’evolució,
inscrits en els nostres gens... I encara, després de tot l’enrenou
i els intercanvis, resta el territori que ens embolcalla: el magnetisme
del mar, el recolliment de les muntanyes, l’austeritat de les
planures, el formigueig febril de les ciutats...ens entren pels porus
de la pell i, ben segur, ens arriben a l’ànima.
atrás
[1] [2] [3]
[volver al index]
© ::roser peramiquel::
www.yambria.org :: barcelona:: 2006 |
![polémicas [risas]](../../yambria1/img/polemicas.jpg){kind=small}
