En Joan es va despertar amb la boca seca. La llum
del sol s’escolava pels forats de la persiana. Pel soroll que
se sentia del carrer va suposar que serien al voltant de les dues. Feia
anys, potser, que no es despertava tan tard i en obrir la finestra de
bat a bat es va sentir culpable de no haver aprofitat el sol radiant
de desembre. Era un altre dia, tot quedava estranyament enrere, pensava,
amb el cap sota l’aigua tèbia i amb mandra d’ajupir-se
per fregar-se les cames. Amb la tovallola mal lligada a la cintura va
caure al sofà on va respirar profundament, agraint la sensació
fresca del vent que corria pel pis minúscul. Tot queda enrere
i tot just ha passat un dia, què dic, hores. Va tocar el sofà
amb la mà plana, es mirava els dits per distreure’s i pensar
en qualsevol altra cosa que no fos ahir. Va pensar una estona sobre
si la tria del color del sofà era encertada, es va mirar els
dits i va resseguir el relleu dels cosits de les fundes, va estirar
les cames, va lligar-se millor la tovallola, va fer veure que es relaxava
i es va posar d’empeus d’un bot, decidit a vestir-se per
sortir a dinar.
L’armari d’obra era més gran que el pis. No volia
recordar què hi havia fet amb l’Eva, dins l’armari,
però objectivament parlant i passant de llarg els records de
l’Eva, l’armari era llarg i ample, s’hi podia vestir
i desvestir, dormir-hi o tancar-s’hi per aïllar-se i pensar,
com feia l’Eva quan s’enfadava. L’Eva. L’Eva
tenia la facultat d’omplir el pis de coses seves, encara que no
fossin estrictament seves, les convertia en propietats morals, per la
manera com les recol•locava o com les netejava i desava totes
al seu lloc, seguint la seva lògica. Si una tovallola meva havia
passat per les seves mans ja no seria només meva, per com quedava
de plegada i arranjada segons el color i la mida, per l’olor de
la seva pell. Així que a l’amari ja no hi quedava res de
l’Eva, de fet mai no hi va haver més de tres o quatre coses
pròpiament seves, però tot semblava seu. L’Eva passava
estones tancada a l’armari parlant pel mòbil amb qui sap
qui, estudiant i plorant, també, a vegades. Mai no se’m
va ocórrer d’anar-la a buscar dins l’armari quan
plorava. Potser ho hauria d’haver fet. Potser ella no s’hi
hauria d’haver tancat.
En Joan se’n va cansar de pensar en l’Eva i va fer petar
la llengua, va riure en sentir-se ridículament malenconiós,
i es va renyar i avisar que havia d’apartar el tema, per ara.
Ja està fet.
En Joan es considerava un home pràctic. Internament es vanagloriava
de conèixer-se bé els defectes i de tenir clars els recursos
que els compensaven. Jugava a planificar-ho tot, del que en treia una
notable sensació de control que li agradava, de tal manera que
podia passar dies i setmanes planejant-se la vida a curt i a mig termini.
Després la diversió consistia en procurar seguir al peu
de la lletra els itineraris, observant perquè i quan s’apartava
d’ells. D’aquest exercici de planificar i executar en Joan
en treia conclusions que transformaven les primeres sensacions de control,
en pilars segurs, i que més tard esdevenien el que ell considerava
la seva pròpia consistència com a individu, la seva solidesa.
En canvi, l’Eva mai no hauria seguit un pla, tenia tendència
a trencar-los tots, a riure-se’n dels itineraris. Se li enfotien
les hores que ella mateixa havia dedicat a traçar-los. Ella era
feliç desfent el que feia, refent el que desfeia, el que donava
al Joan certa sensació de pànic, de descontrol i d’exercici
improductiu. El tapís, per exemple. L’Eva va fer un tapís
de la masia que havien llogat un estiu a prop de Sant Moí. El
mateix dia que l’acabava començava a desfer-lo. Prou de
l’Eva.
continúa
[1] [2]
[volver al index]
|
![polémicas [risas]](../../yambria1/img/polemicas.jpg){kind=small}
