Yambria

	perdido perro pequeño

cadenes [2]

Les botes estaven rebentades per la punta i plenes de fang. Les sabates bones eren a cal Sabater, per tant no tenia més remei que calçar-se les botes brutes i, després de dinar, si encara tenia forces, baixaria al centre a comprar-ne un altre parell. L’Eva ja hauria recollit les sabates, les hauria enllustrades i desades a l’armari tal com si fossin noves, dins la capsa. Va ficar les mans a la butxaca de l’abric per agafar les claus i va veure que penjant del trau de la màniga hi havia una cadena de plata, amb la tanca trencada. L’Eva. Això no s’ho esperava. No recordava aquesta cadena. En tota la seqüència d’imatges del record d’ahir, no veia en quin moment ell s’havia quedat amb la cadena. Es va posar molt nerviós. Caminava amunt i avall de l’estudi amb sensacions imprevistes, amb un nervi punyent a la panxa, amb un encongiment al cor i a la gola, amb inesperada suor freda i tremolors que naixien al voltant dels ronyons. Sentia com els ulls se li enfonsaven cap endins, una pressió i una escalfor a les galtes com si hagués de plorar però no era el plor el que sentia, no era angúnia, no era res de tot això. No recordar el moment on s’havia endut la cadena el consumia.
En un desig de parar-ho tot va asseure’s al tamboret, vora el balcó, va prendre aire, va estirar les cames i va tancar els ulls. Pensa, Joan, en quin moment et vas endur la cadena. Va tirar enrere, al moment on començaven a sopar. Va recordar el que va demanar ella, el que ell va voler i no va demanar per que ja no tenia gana. Va recordar com l’Eva jugava amb el tovalló mentre ell provava d’explicar-se i com sempre no podia. Va recordar que l’Eva feia que no amb el cap i com van estar parlant fins arribar al cotxe. Va recordar que l’Eva fins i tot en els moments més tristos tenia un o altre tipus de somriure i va pensar que en el fons l’Eva sempre havia estat una mica ingènua. Després va recordar la manera com el cos quiet de l’Eva va caure damunt els esbarzers i que aquests li van estripar el mocador verd. Recordava que l’Eva encara el mirava fixament quan ell va retirar-li les mans del coll i com l’Eva de sobte es va posar a cridar, renascuda amb una força brutal, i que el va empènyer, picar i estirar cap avall i que ell va haver de fer servir tota la força de la que en va ser capaç per a matar-la. Devia haver estat aleshores, en la lluita, que la cadena es va quedar enganxada a l’abric. Va respirar novament, no podia ser d’altra manera. Lluitant la cadena es va enganxar a l’abric i amb les presses no me’n vaig adonar. Si que recordo haver netejat la zona escrupolosament de cigarretes, fils i papers i recordo com vaig deixar l’Eva marxar empesa pel corrent de l’aigua. Li agradava l’aigua. Quan anàvem a la platja em feia escoltar el soroll de les onades petar contra les roques de la cala, i em demanava que busqués un cargol gros per que poguéssim sentir el mateix a Barcelona.

atrás [1] [2]
[volver al index]

perdido perro pequeño