| El paper de
wàter s’ha acabat ja fa dies al pis d’estudiants
de la Corte Sabioncella, a Venècia. El rotllo de cuina, acceptable
per a un curt període de temps, ara ja comença a fer escudella.
Esperonat per la responsabilitat setmanal de la higienització
del bany, decideixo d’anar a comprar-ne. Surto al pati i, a traves
del sotapòrtic, arribo a la Salizzada San Lio, que presenta el
seu aspecte habitual. Milers de turistes càmera en mà
que fan el trajecte a peu des del pont de Rialto fins a la plaça
de San Marc. Desapareixo pel carrer petit tangent a l’Olandese
Volante i arribo al minimercat.
S’em presenta per primera vegada a la vida el fet de tenir que
triar un tipus de rotllo de paper de wàter. No es que sigui la
primera vegada a la vida que en compro, però sí que és
la primera vegada que JO he de decidir QUIN compro. Dubto durant una
bona estona entre aquest (més econòmic) i aquell altre
(aparentment més suau). Em decideixo per aquell de mes econòmic
ja que al cap i a la fi aquests dies no pararé gaire a casa i,
per tant, deixaré que el corpulent GianLuca el devori a gust
amb la seva particular habilitat per fer que el diàmetre exterior
del rotllo disminueixi a una velocitat inaudita.
Amb aquestes disquisicions, arribo a la caixera. Conversa habitual:
- No (amable caixera, ) aquest paquet es meu. Prometo posar la barreta
la propera vegada.
- Vol bossa ? (100 Lires.... 0.06 E).
- No.
Surto a fora i tinc la sensació que tot s’ha transformat
grotescament, talment com si fos observat a traves d’un ull de
peix. Començo a arrepentir-me de no haver volgut la bossa. El
meu paquet de rotllos de paper de vater, acceptable dins de l’espai
comercial del negoci, a l’exterior resulta quasi inadequat. Això
m’atura just sota de la minimarquesina que encara em dóna
una lleugera sensació d’espai controlat. Aquest estat tens
d’espera s’acaba quan una típica iaia/apisonadora
veneciana té la intenció de sortir de l’establiment
i em projecta suaument a tres metres del cop de porta vidriada. No la
assassino instantàniament perquè al cap i a la fi no m’ha
fet tant de mal ni he acabat a les aigües pútrides del canal.
La decisió d’emprendre el trajecte de tornada ja ha estat
pressa, així que començo a avançar cautelosament
cap a la concorreguda Salizzada San Lio. Es presenta un combat ferotge
entre les càmeres fotogràfiques i els meus rotllos de
paper de wàter. A l’entrar al ring tinc la sensació
que a quatre de cada tres finestres hi ha uns ulls escrutadors que observen
la meva deriva. La vergonya m’envaeix i acoto el cap. Suposo que
estic caminant perquè veig lliscar el paviment de pedra sota
els meus peus que, a la vegada, es mouen rítmicament. Així
transcorren uns llefiscosos metres amb la ment ocupada en somnis varis.
continúa
[1]
[2]
[volver al index]
|
