Això que deies em fa pensar en una vegada que
li vaig preguntar com era que li feien tanta olor les aixelles. Era
una d’aquelles coses que jo plantejava a la gent que coneixia,
alegrement. En quant creia que compartíem un Espai d’Intimitat
Propi (EIP, d’ara en endavant), les deixava anar. Molta gent em
demostrava d’una manera educada però ferma que ells no
compartien el que jo entenia per EIP. És com si jo estès
allà, però ells no. Hi havia gent que necessitava molt
i molt de temps per assolir aquest estat. D’altres no hi arribaven
mai. Per la reacció de la Consuelo em vaig adonar que jo estava
anticipant aquest estat una altra vegada i que, en realitat, no compartíem
una intimitat tan gran com per poder fer una pregunta com aquella sense
que es creés un d’aquells incòmodes impasses als
que, pel que sembla, jo sóc addicte: no és que m’agradi
construir-los, simplement m’hi veig allà al mig una vegada
i una altra, sentint-me com un mamarratxo però sent incapaç
d’aprendre la lliçó.
-No me’n fan pas d’olor les aixelles.
-Anda que no- parlant d’aprendre lliçons...
-Vull dir que em fan una olor normal. A tothom li canten una mica les
aixelles després de fer l’amor.
-El que vols dir és que a tothom li canten les aixelles després
de follar -vaig dir alçant les celles lleugerament.- I a tu més
que cantar, et reciten poesies d’en José Hierro.-No podia
parar, mira-.
-Ets el primer home que em diu això. No serà que tens
l’olfacte molt fi?
-Que ningú no t’ho hagi fet notar no vol dir que tots aquests
homes no ho hagin sentit. La meva olor corporal, per exemple, és
normal. El teu “cante” em sembla si més no un bon
tema sobre el que conversar. Com allò que posa a les caixes del
Trivial Pursuit, “la de debates interesantes que han salido de
cosas triviales”...
Havíem realment assolit aquella intimitat especial o no? Home,
a la Consuelo se la veia una mica afectada per d’interessant debat
que havia encetat al respecte de la seva olor axil•lar. I a més
a més, mentre jo ja havia dut a terme tota la emissió
d’efluvis corporals haguts i per haver (vull dir davant d’ella,
és clar: escopir, tirar-me rots, llufar-me, pixar, perforar les
foses nasals, cagar amb la porta oberta i fins i tot vomitar –boca
i nas-), ella amb prou feines s’havia mocat davant meu un parell
o tres de cops. A més ho feia d’una manera molt poc íntima,
què collons: agafava el kleenex, acotava una mica el cap i fft
fft fft a un forat i fft fft fft a l’altre. Com qui es moca a
l’autobús o a la cua d’un museu alemany. Als meus
ulls, ella no estava sent ella mateixa, era com si jo ho fes amb un
tros de carn. Mocar-se d’aquella manera, no tirar-se rots volia
dir que nosaltres follàvem, eren uns altres els qui feien l’amor.
-A més -vaig dir incorporant-me una mica, conscient que havia
trobat un nou argument que reforçava la meva posició-,
jo tinc pèl i tu no. Jo podria fer més olor i seguiria
sent normal que així fos.- En aquest punt em sentia molt orgullós
de com n’estava sent d’interessant el debat sorgit a arrel
del trivial assumpte de la peste que sortia de les aixelles de la meva
companya de llit.
-Vols dir que els altres homes (quan ella deia “altres homes”
jo m’imaginava una filera de soldats amb polles com a esvergínies
posats en filera india davant de la Consuelo, que estava oberta de potes)
els altres homes no em deien res per què no em volien ofendre?
-Home, pot ser que tots tinguessin el sentit de l’olfacte atrofiat..
Els homes amb qui has estat abans que jo eren potser militars en la
reserva o lissiats de guerra?
-No.
-Els vas preguntar si de petits havien tingut alguna pulmonia que els
hagués deixat sense capacitat olfactiva?
continúa
[1] [2]
[volver al index]
|
![polémicas [risas]](../../yambria1/img/polemicas.jpg){kind=small}
